Xat de Juba (Sudan del Sud)

El Sudan del Sud es va independitzar del Sudan el 9 de juliol de 2011, convertint-se en l'Estat sobirà mes recent del món. La independència va ser el resultat d'un procés de pau que va portar dècades: la segona guerra civil sudanesa (1983-2005) va enfrontar el govern àrab-islàmic de Khartum amb els grups rebels del sud (majoritàriament animistes i cristians), causant aproximadament 2 milions de morts i 4 milions de desplaçats. L'Acord de Pau Comprensiu del 2005 va establir un període de transició de 6 anys que va culminar amb un referèndum d'independència al gener del 2011 en el qual el 98,83% dels votants van triar la independència. Tanmateix, la independència no va portar la pau: una guerra civil entre faccions del propi govern sud-sudanès (que va enfrontar el president Salva Kiir amb el vicepresident Riek Machar) va esclatar el 2013 i ha causat entre 400.000 i 500.000 morts.

El petroli és el recurs natural mes important del Sudan del Sud (el país té les majors reserves de petroli de l'Àfrica subsahariana oriental) i al mateix temps és una de les principals causes de la inestabilitat i la corrupció que han destrossat el país des de la independència. Les reserves estan al sud (especialment als Estats d'Unitat, Jonglei i Upper Nile), però l'únic oleoducte que existia el 2011 passava pel Sudan, de manera que el Sudan del Sud necessitava pagar tarifes al Sudan per exportar el seu petroli. La disputa sobre aquestes tarifes i sobre la demarcació dels camps petrolifers a la frontera va portar a un conflicte armat fronterer amb el Sudan el 2012. Dins del país, els ingressos del petroli han alimentat la guerra civil en lloc de desenvolupar l'economia: els grups armats controlen els camps petrolifers i els fons van a pagar als exèrcits de les diferents faccions.

La comunitat sud-sudanesa a Espanya és molt petita (l'INE estima menys de 2.000 persones d'origen sud-sudanès a tot el país) i relativament recent — la majoria va arribar després de la independència del 2011 i especialment després de l'esclat de la guerra civil del 2013. Les rutes d'arribada a Espanya han estat principalment a través d'altres països africans (Uganda — que és el major país d'acollida de refugiats sud-sudanesos, amb mes de 1,5 milions — i Kenya) i després via Etiòpia, Líbia i la ruta mediterrània. Les llengües principals de la comunitat sud-sudanesa son el dinka (la llengua del grup ètnic majoritari i del president Salva Kiir) i el nuer (la llengua del grup de Riek Machar) — l'anglès és la llengua oficial del país (herència colonial britànica) i és el vehicle de comunicació a la diàspora.