Xat de Melo (Uruguai)

Melo, capital del departament de Cerro Largo al nord-est de l'Uruguai, porta amb orgull el sobrenom de "La Ciutat dels Tarongers" pels tarongers que històricament han plantat els seus carrers i places, omplint la ciutat amb l'aroma de les flors del taronger a la primavera —un perfum característic que els melenses que han emigrat recorden amb intensa nostàlgia—. Però Melo és també, i potser de manera més definitòria, una ciutat fronterera: es troba a pocs quilòmetres de la frontera amb l'estat de Rio Grande do Sul (Brasil), i la seva dinàmica quotidiana està profundament marcada per aquesta veïnança. El punt de creuament fronterer més proper és Aceguá, i l'intercanvi comercial, familiar i cultural entre Melo i les localitats brasileres veïnes és intens i quotidià. Aquesta posició fronterera ha generat a Melo una identitat dual: la ciutat és inequívocament uruguaiana en la seva ànima i costums, però té un accent particular en la parla local on algunes paraules i expressions del portuguès riograndenc s'han filtrat de manera natural.

Melo i el departament de Cerro Largo tenen una important presència afro-uruguaiana que imprimeix al caràcter i a la cultura local una riquesa i una diversitat que no sempre és visible des de l'exterior però que és profundament sentida pels seus habitants. L'Uruguai té una història d'esclavitud africana que va deixar una profunda empremta cultural, especialment a Montevideo i a l'interior nord i nord-est del país. El Candombe —declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2009— és l'expressió més reconeixible d'aquesta herència africana a l'Uruguai: una música i dansa d'origen bantú que va arribar amb els esclaus portats des d'Àfrica durant l'època colonial, que es va preservar als "conventillos" de Montevideo i que es va estendre a tot el país com a símbol d'identitat afro-uruguaiana. A Melo, les comparses de Candombe participen al carnaval local i a les festivitats populars, mantenint viva la tradició dels timbals —el chico, el repique i el piano— i dels personatges típics com la Mama Vieja, el Gramillero i l'Escobero.

Melo és una ciutat d'uns 50.000 habitants que funciona com a pol de serveis, comerç i educació per a tot el departament de Cerro Largo, un departament eminentment rural l'economia del qual descansa sobre la ramaderia extensiva, l'agricultura i en menor mesura la forestació. La vida a Melo transcorre amb el ritme tranquil i cadenciós de l'interior uruguaià: els diumenges són per a l'asado familiar al jardí, el mate circula tot el dia a les oficines i als negocis, el carnaval de febrer és l'esdeveniment social més esperat de l'any amb les seves comparsas de Candombe i Murgas, i el futbol local convoca tota la comunitat. La influència del portunhol és audible en la parla de molts melenses, especialment de les zones més properes a la frontera. Els melenses a Espanya mantenen llaços forts amb la seva ciutat a través de les xarxes socials i les transmissions dels partits de Cerro Largo FC, i es reuneixen amb freqüència en les comunitats d'uruguaians a Espanya.