Xat de Montevideo

Montevideo i l'Uruguai en general apareixen sistemàticament en els rànquings de qualitat de vida, democràcia, llibertat de premsa, índex de pau i corrupció com els millors d'Amèrica Llatina. Les raons més citades: l'Uruguai té la democràcia més estable i consolidada de la regió (no ha tingut cops d'estat des de 1985, amb una transició democràtica modèlica), el nivell educatiu és el més alt d'Amèrica Llatina (l'educació pública és gratuïta des de primària fins a la universitat), la distribució de la riquesa és la més equitativa de la regió (el coeficient de Gini és el més baix de Llatinoamèrica), la laïcitat de l'estat és una tradició histórica molt arrelada (l'Uruguai va ser el primer país d'Amèrica en separar església i estat) i el nivell de criminalitat de Montevideo és molt baix en comparació amb altres capitals llatinoamericanes.

Montevideo i Buenos Aires comparteixen el Riu de la Plata, l'espanyol rioplatenc amb el vosseig i molta història cultural comuna, però les ciutats tenen personalitats molt distintes. Montevideo és una ciutat molt més petita (1,3 milions d'habitants a la ciutat, 1,7 a l'àrea metropolitana — enfront dels 3 milions de Buenos Aires ciutat i els 15 milions de l'àrea metropolitana) i aquesta diferència d'escala ho canvia tot. El ritme és més lent i més tranquil, la vida és menys frenètica, els embussos son menors i el tracte és més proper. La rambla de Montevideo (el passeig costaner del Riu de la Plata, de gairebé 23 km de longitud) és l'espai públic més estimat de la ciutat — els montevideans caminen, corren, van en bicicleta i prenen mate mirant l'aigua els caps de setmana.

La comunitat uruguaiana a Espanya és historicament activa i molt integrada, encara que menys nombrosa que l'argentina o la colombiana. Hi ha aproximadament 60.000-75.000 uruguaians censats a Espanya, amb major concentració a Madrid, Catalunya, València i Canàries. Les onades migratòries més importants: la primera va ser política, durant la dictadura cívico-militar uruguaiana (1973-1985), quan milers d'uruguaians — intel·lectuals, sindicalistes, militants polítics — es van exiliar a Espanya, França i altres països europeus; molts no van tornar. La segona va ser econòmica, amb la crisi de 2001-2002 (la pitjor de la història uruguaiana). La comunitat uruguaiana a Espanya té en general un nivell educatiu i d'integració molt alt, i manté una identitat cultural molt forta (el mate, el futbol i el carnaval uruguaià).