Xat de Mascate (Oman)

Oman és el país mes singular del Golf Pèrsic per múltiples raons. La primera és religiosa: Oman és l'únic país del món on el corrent islàmic predominant és l'ibadisme — una branca de l'islam que es diferencia tant del sunnisme com del xiisme, caracteritzada per principis de moderació, tolerància i la idea que el líder religiós (imam) ha de ser elegit per mèrits. La segona és geopolítica: Oman ha mantingut durant dècades una política exterior de neutralitat activa única al Golf — manté relacions amb Iran quan Aràbia Saudita les trenca, i ha mediat en negociacions secretes entre els EUA i Iran. El sultà Qaboos (1970-2020) va ser l'artífex d'aquesta política exterior independent.

La transformació d'Oman sota el sultà Qaboos ibn Said (1970-2020) és un dels processos de modernització mes ràpids i profunds de la història moderna. Quan Qaboos va prendre el poder el 1970, Oman era un dels països mes endarrerits del món: només hi havia tres escoles a tot el país (per a nens únicament), un hospital i uns pocs quilòmetres de carretera asfaltada. El seu pare governava amb un conservadorisme medieval i es negava a usar el petroli (descobert el 1964) per modernitzar el país. Qaboos va tombar el seu pare amb suport britànic i en 50 anys va transformar Oman en un estat modern. El PIB per càpita va passar de menys de 200 dòlars a mes de 15.000.

La regió del Dhofar, al sud d'Oman, és un dels fenòmens climàtics mes sorprenents de la Península Aràbiga: cada any, de juny a setembre, el monsó d'Àsia del Sud (khareef en àrab) arriba a les muntanyes del Dhofar, transformant un paisatge àrid en praderies verdes, cascades i boira densa que recorda mes les Highlands escoceses que el desert àrab. Salalah, la capital del Dhofar i segona ciutat d'Oman, rep en aquells mesos milers de turistes de tot el Golf que fugen de la calor extrema dels seus països per gaudir del fresc i del verd del khareef.