Xat de Arica (Xile)

Les mòmies Chinchorro són el tresor arqueològic més extraordinari d'Arica i un dels descobriments més importants de l'arqueologia mundial: es tracta de mòmies artificialment preparades per la cultura Chinchorro —poble pescador i caçador-recol·lector que va habitar les costes del desert d'Atacama fa entre 7.000 i 9.000 anys— la qual cosa les converteix en les mòmies intencionals més antigues del món, amb una antiguitat que supera en més de 2.000 anys les mòmies egípcies més antigues. La cultura Chinchorro va desenvolupar entre el 5.000 i el 1.000 aC un sofisticat ritual funerari de momificació artificial que no té precedents coneguts en cap altra cultura de la mateixa època: extreia els òrgans interns i el cervell del difunt, reomplia el cos amb materials vegetals, argila i cabells humans, i cobria la pell amb una pasta de cendra i la pintava de negre (les mòmies negres, les més antigues) o de vermell ocre (les mòmies vermelles). En 2021, la UNESCO va declarar els Jaciments Arqueològics de la Cultura Chinchorro Patrimoni de la Humanitat.

El Morro d'Arica és el símbol més visible i icònic de la ciutat: un imponent promontori rocós de 139 metres d'alçada que s'alça directament sobre el mar al nord del Pacífic xilè, coronat per una figura de Jesucrist blanc, un far històric i els vestigis de les antigues fortificacions colonials. La Batalla d'Arica del 7 de juny de 1880 és un dels episodis més dramàtics i significatius de la Guerra del Pacífic (1879-1884) —el conflicte que va enfrontar Xile contra l'aliança de Perú i Bolívia—: les forces xilenes al comandament del coronel Pedro Lagos van assaltar el Morro d'Arica, defensat per tropes peruanes al comandament del coronel Francisco Bolognesi, qui va respondre als requeriments de rendició amb la cèlebre frase "Tengo deberes que cumplir y los cumpliré hasta quemar el último cartucho", i va morir en combat. Per a Perú, Bolognesi és un heroi nacional de primer ordre i la Batalla d'Arica és una jornada de dol i orgull patriòtic.

Arica és la ciutat més septentrional de Xile —a tan sols 18 km de la frontera amb el Perú i a 52 km del tripoint on Xile, Perú i Bolívia convergeixen en el desert de l'altiplà— i aquesta ubicació la converteix en un lloc on tres nacions, tres cultures i tres històries es barregen de manera única. La cultura aimara —el poble indígena que va habitar l'altiplà andí entre Xile, Perú i Bolívia molt abans de l'arribada dels inques i dels conquistadors espanyols— té a Arica i a l'altiplà ariqueño un dels seus centres més vitals a Xile: els pobles de l'altiplà d'Arica mantenen vius la llengua aimara, les tradicions de música i dansa, la ramaderia de camèlids (llames i alpagues) i l'agricultura de terrasses andines. El sobrenom d'Arica com a "Ciutat de l'Eterna Primavera" es refereix al seu extraordinari clima mediterrani desèrtic costaner: gràcies al corrent de Humboldt, Arica té temperatures gairebé constants durant tot l'any (entre 15 i 25 graus), sense pluges pràcticament mai (és una de les ciutats més àrides del món) i amb cels despejats que fan de la ciutat una destinació de sol permanent.