Xat de Kung Fu

El kung fu tradicional (a diferència del wushu esportiu modern) engloba centenars d'estils distints amb filosofies, tècniques i llinatges propis. Els més practicats a Espanya: el Wing Chun (咏春拳) — l'estil popularitzat mundialment per Bruce Lee (que va ser alumne de Yip Man) i per la saga de pel·lícules sobre Ip Man; és un estil de combat proper, amb moviments curts i ràpids i una economia de moviment molt característica — a Espanya hi ha centenars d'escoles, especialment a Barcelona, Madrid i València; el Shaolin (少林) — l'estil més famós del món, associat al monestir budista de Songshan a la província de Henan; el Tai Chi Chuan (太极拳) — tècnicament un art marcial intern tot i que a la pràctica moderna es practica principalment com a exercici de salut, meditació en moviment i treball d'energia; i el Hung Gar i el Choy Li Fut — estils del sud de la Xina molt dinàmics.

És una confusió molt comú, especialment per als no iniciats. Kung fu (功夫) és el terme popular occidental per a les arts marcials xineses en general — en realitat significa 'habilitat aconseguida amb temps i esforç' i pot aplicar-se a qualsevol activitat; en el context marcial, fa referència als estils tradicionals xinesos en general. Wushu (武術) és el terme oficial xinès per a 'arts marcials' i s'utilitza principalment per a referir-se a la versió esportiva i competitiva moderna — el wushu olímpic amb les seves competicions de Taolu i Sanda. Tai Chi (太极拳, Taijiquan) és un art marcial interna xinesa específica — és UN dels molts estils de kung fu, amb les seves pròpies tècniques i filosofia (basades en el principi del yin i el yang), tot i que a Occident es practica gairebé exclusivament com a exercici de salut i benestar per a persones grans.

Aquesta és una de les preguntes més debatudes en el món de les arts marcials. La resposta honesta és que depèn enormement de l'estil i del mètode d'entrenament. Alguns estils de kung fu com el Wing Chun (especialment si s'entrena amb sparring regular i contacte real) o el Sanda del wushu tenen aplicacions pràctiques de combat molt efectives. Altres estils, especialment quan es practiquen en escoles on el focus és les formes i la tradició sense sparring real, poden donar una falsa sensació de capacitat de combat. La conclusió de la comunitat marcial moderna és que l'entrenament amb resistència real (sparring) és imprescindible perquè qualsevol art marcial — tradicional o moderna — sigui efectiva per a la defensa personal. El kung fu que entrena sparring regular pot ser molt efectiu; el que només fa formes, no.