Xat de Cúcuta (Colòmbia)

Cúcuta és la capital del departament Norte de Santander i la ciutat colombiana més important de la frontera amb Veneçuela — una de les fronteres terrestres més actives i complexes de Sud-amèrica. La ciutat està separada de San Antonio del Táchira (Veneçuela) únicament per el riu Táchira i els ponts internacionals — el Pont Internacional Simón Bolívar i el Pont Francisco de Paula Santander son els dos passos fronterers més transitats de Colòmbia. La història de Cúcuta està profundament lligada a la història de la independència de Sud-amèrica: el Congrés de Cúcuta de 1821 va ser l'esdeveniment fundacional de la Gran Colòmbia, la federació que unia Veneçuela, Nova Granada (Colòmbia) i Equador sota el lideratge de Simón Bolívar. La Vila del Rosario de Cúcuta va ser el lloc on es va signar la Constitució de Cúcuta de 1821 i on Bolívar va ser nomenat president de la Gran Colòmbia — un lloc d'enorme càrrega històrica per a tota Colòmbia i Veneçuela. La crisi venezolana dels anys 2010 i 2020 va convertir Cúcuta en el principal punt de trànsit de la migració venezolana cap a Colòmbia i la resta de Llatinoamèrica — milions de venezolans van creuar els ponts internacionals de Cúcuta com a primer pas del seu èxode.

La gastronomia de Cúcuta i de Norte de Santander és una de les cuines regionals més interessants de Colòmbia, amb plats propis de la tradició santandereana que combinen l'interior andí amb la influència de la frontera venezolana. Els plats i productes més representatius: les formigues culonas (el producte gastronòmic més famós i exòtic de la regió — les formigues arrieres torrades, amb el seu abdomen gran i ple de greix, que es mengen com a snack a Setmana Santa i en esdeveniments festius; son un manjar prehispànic que els pobles indígenes Guanes ja consumien abans de l'arribada dels espanyols; avui son un producte d'exportació, molt valorat als mercats gourmet europeus per el seu sabor a nou torrada amb un toc fumat); el mute santandereano (sopa espessa de blat de moro pelat, cigrons, mongetes, carn de bou, potes de porc, mondongo i patata — el plat més contundent i reconfortant de la cuina santandereana, que es pren els diumenges en família); el cabrit en pipitoria (cabrit cuinat en la seva pròpia sang amb espècies, achiot i coriandre — un dels plats més representatius de la tradició culinària de la regió; es prepara en cassola de fang i se serveix amb patata i arepa); i l'arepa de blat de moro pelat cucutenya (gran, gruixuda, de blat de moro nixtamalitzat, que es menja amb hogao, formatge i chicharrón — diferent de les arepas de l'Eix Cafeter o del Carib).

Els cucuteños i nortesantandereanos a Espanya son part de la comunitat colombiana, estimada entre 300.000 i 400.000 persones al país. Cúcuta té una característica molt particular que la diferencia d'altres ciutats colombianes en l'emigració a Espanya: per la seva condició fronterera, molts cucuteños tenen familiars venezuelans o han viscut part de la seva vida a Veneçuela, cosa que els dóna una identitat binacional inusual. La crisi venezolana i el tancament de la frontera en diferents moments entre 2015 i 2023 van afectar econòmicament Cúcuta de manera devastadora — l'economia de la ciutat depenia enormement del comerç transfronterer i quan els intercanvis amb Veneçuela van col·lapsar, milers de cucuteños van perdre el seu mitjà de vida, cosa que va accelerar l'emigració a Espanya i a altres països. Les formigues culonas son l'objecte cultural més cridaner que els cucuteños porten a Espanya — la reacció dels espanyols quan proven o simplement senten parlar d'aquesta llaminadura és un tema de conversa recurrent en la comunitat. La història del Congrés de Cúcuta de 1821 i el paper de la ciutat en la independència de Sud-amèrica és un motiu d'orgull històric que els cucuteños a Espanya comparteixen quan parlen de la seva terra.