Xat de Caracas

Caracas té una història molt contrastada que il·lustra perfectament l'ascens i la caiguda de Veneçuela. Als anys 50-70, durant el boom petroler, Caracas va ser una de les ciutats més modernes i pròsperes d'Amèrica Llatina — es van construir autopistes elevades (el 'sistema vial' dels anys 50 continua sent impressionant), gratacels, universitats de classe mundial (la Ciutat Universitària de la UCV és Patrimoni de la Humanitat), centres comercials i un nivell de vida comparable al de moltes ciutats europees. Caracas va ser coneguda com la 'ciudad que nunca duerme' de Sud-amèrica i com un destí d'immigració — als anys 60-80 van arribar centenars de milers d'immigrants europeus (portuguesos, italians, espanyols). Amb la crisi política i econòmica dels últims 25 anys, Caracas ha viscut una transformació dramàtica.

La diàspora venezuelana és una de les més grans de la història recent d'Amèrica Llatina — s'estima que entre 7 i 8 milions de venezuelans han emigrat des de 2015, en el que és la major crisi migratòria de la història del continent americà (superant fins i tot la diàspora síria en termes de velocitat). Espanya ha rebut una part significativa d'aquesta diàspora — hi ha aproximadament 400.000-500.000 venezuelans censats a Espanya, sent la comunitat llatinoamericana de major creixement en els últims anys. Les característiques de la diàspora venezuelana a Espanya son particulars: el nivell educatiu és molt alt (molts son professionals, metges, enginyers, advocats — l'emigració venezuelana no és principalment de classes populars sinó de classes mitjanes i mitjanes-altes), molts tenen ascendència espanyola o italiana (el que facilita l'obtenció de la ciutadania europea) i el trauma de la separació familiar és una constant a la comunitat.

Caracas té una identitat cultural molt rica i particular, fruit de la barreja entre l'herència colonial espanyola, la influència africana (a través de l'esclavitud) i la immigració del segle XX (europea i de la resta d'Amèrica Llatina). La gastronomia venezuelana és una de les grans oblidades de la cuina llatinoamericana però té plats únics que els venezuelans porten amb orgull a qualsevol país. Els més emblemàtics: l'arepa (la base de l'alimentació venezuelana — una massa de blat de moro blanc precuit que s'omple amb desenes d'ingredients diferents), la hallaca (el plat de Nadal venezuelà per excel·lència, una massa de blat de moro farcida de guisat de carn, olives i panses, embolicada en fulla de plàtan), el pabellón criollo (el plat nacional, amb arròs, mongetes negres, carn mechada i tàngedes de plàtan), el tequeño (la massa fregida farcida de formatge) i els patacones.