Xat de Iquitos (Perú)

Iquitos és la capital del departament de Loreto i la ciutat més poblada de l'Amazònia peruana — amb més de 500.000 habitants és també la ciutat més gran del món que no té connexió terrestre amb la resta del país ni amb cap altra ciutat. Només s'hi pot arribar en avió o per riu: el vol des de Lima dura uns 90 minuts, però el viatge en vaixell remuntant l'Amazones des de l'Atlàntic pot durar setmanes. Aquesta condició d'aïllament geogràfic ha modelat profundament la identitat i la cultura d'Iquitos i dels loretos — hi ha una sensació d'autonomia, de món propi, de ciutat que viu al seu propi ritme. El riu Amazones és l'eix de tot a Iquitos: el transport, la pesca, el comerç i la vida quotidiana giren al voltant del riu. El Port de Belén, el barri de cases flotants d'Iquitos, és un dels llocs més fascinants i únics de Sud-amèrica — un poble lacustre que flota sobre el riu Itaya i que allotja milers de persones en cases construïdes sobre balses i pilots. Iquitos va viure un període d'esplendor durant el boom del cautxú (1880-1914), quan va ser una de les ciutats més riques de Sud-amèrica — l'arquitectura modernista de la Casa de Ferro (dissenyada per Gustave Eiffel) i les mansions dels caucheros en son testimonis.

La cuina amazònica d'Iquitos és una de les més originals i menys conegudes del Perú — fa servir ingredients que no existeixen en cap altra cuina del món, amb sabors exòtics, textures úniques i una relació directíssima amb el riu i la selva. Els plats més representatius: el juane (el plat més icònic d'Iquitos i de l'Amazònia peruana — és arròs condimentat amb cúrcuma, olives, ou dur i carn de gallina embolicat en fulles de bijao i cuit al vapor; es prepara especialment per a la festa de Sant Joan, el 24 de juny, que és la data més important del calendari loretà); el tacacho amb cecina (tacacho son boletes de plàtan verd torrat triturat amb sagí de porc, i la cecina és carn de porc fumada i curada; és l'esmorzar i el plat més comú d'Iquitos); el paiche (el peix més gran de l'Amazones — pot superar els 3 metres i els 200 kg — la seva carn blanca i ferma es prepara rostida, fregida o en cevitxe; és l'ingredient estrella de la cuina loretana fina); i les fruites amazòniques: l'aguaje (la palmera més comuna de l'Amazònia, amb un fruit d'escorça escamosa morada i polpa taronja de sabor únic), el camu camu (el fruit amb major concentració de vitamina C del planeta), la cocona i el copoazú.

Els loretos i iquiteños a Espanya formen una comunitat petita però d'identitat molt marcada dins de l'àmplia comunitat peruana a Espanya. La migració de loretos cap a Espanya és menor que la de Lima, Arequipa o el nord, en part perquè Loreto és una regió amb menors connexions amb l'exterior i amb una estructura econòmica més lligada al riu i a la selva. Els loretos a Espanya mantenen una identitat molt diferenciada dins de la comunitat peruana: el seu accent i vocabulari son diferents (el loretà té paraules pròpies del quítxua amazònic i de l'espanyol selvàtic), la seva gastronomia és completament diferent a la de la serra o la costa, i el seu sentiment de pertinença a l'Amazònia és molt fort. La festa de Sant Joan (24 de juny) és la data més important per als loretos a l'exterior — molts loretos a Espanya organitzen menjars col·lectius amb juane, tacacho i masato (chicha de yuca fermentada) per celebrar Sant Joan junts. La natura extraordinària de l'Amazònia — el riu, els dofins rosats, les pirañas, els lloros i guacamais — és un tema constant de nostàlgia i conversa entre els iquiteños a Espanya.