Xat de Puno (Perú)

Puno és la capital del departament homònim a l'altiplà sud del Perú, a 3.827 metres sobre el nivell del mar — una de les ciutats més altes del planeta amb més de 100.000 habitants. El seu tret definitiu és el llac Titicaca, el llac navegable més alt del món (3.812 metres d'altitud), amb una superfície de 8.372 km² compartida entre el Perú i Bolívia. El llac Titicaca no és només una meravella geogràfica: és el cor espiritual i cultural de la civilització andina. Segons la cosmovisió andina, el llac Titicaca és el lloc on el déu Viracocha va crear el sol, la lluna i la primera parella humana — el mite fundacional dels Inques situa Manco Cápac i Mama Ocllo emergint de les seves aigües. Les illes flotants dels Uros son un dels fenòmens més extraordinaris del llac i del món: son més de 80 illes artificials construïdes i mantingudes enterament amb totora, la planta aquàtica que creix al llac. Les famílies Uros construeixen les seves illes, les seves cases, les seves barques i fins i tot els seus llits amb totora — una forma de vida que porta més de 500 anys ininterrompuda sobre les aigües del Titicaca. La cultura aimara és l'eix identitari de Puno — l'aimara és una llengua preincaica que segueix sent parlada per més de 2 milions de persones a Bolívia, el Perú i Xile.

La gastronomia de Puno i de l'altiplà peruà és una cuina de supervivència i d'enginy: a gairebé 4.000 metres d'altitud, amb temperatures que poden caure per sota de zero de nit, els agricultors aimaras i quítxues van desenvolupar al llarg de segles tècniques de conservació i preparació úniques al món. L'ingredient estrella és la patata — i no una patata qualsevol: l'altiplà peruà-bolivià és el centre d'origen i diversitat de la patata; a Puno es cultiven més de 200 varietats de patata, i el chuño (patata deshidratada per congelació nocturna i deshidratació solar — una tècnica mil·lenària aimara de conservació sense refrigeració) és la base de la cuina de l'altiplà. Els plats més representatius: el chairo (sopa espessa amb chuño, carn de llama, blat i verdures — el guisat més reconfortant de les nits fredes de Puno); la sarsa (amanida de ceba, ají i tomàquet que acompanya gairebé tots els plats puneños — és el condiment omnipresent); el pejerey del Titicaca (el peix més popular del llac, preparat fregit o al forn amb herbes andines); el corder de l'altiplà (criat als prats de l'altiplà, té una carn amb sabor intens que es prepara estofat, rostit o en pepián); la quinoa (el 'gra d'or' dels Andes, que a Puno s'usa en sopes, amanides i l'api de quinoa — beguda calenta de quinoa amb llet); i el formatge puneño (formatges frescos de llet de vaca i ovella que son la base de l'esmorzar de l'altiplà).

La Festivitat de la Verge de la Candelária de Puno és l'esdeveniment més important del calendari cultural de la regió i un dels festivals de dansa i música més grans del món. Es celebra cada any al febrer (al voltant del 2 de febrer, dia de la Verge de la Candelária) amb més de dues setmanes d'activitats que inclouen l'Entrada de Danses (el desfilament de comparses amb els seus vestits i coreografies), les misses solemnes i l'Octava de Danses. El festival de la Candelária va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2014 — és un dels esdeveniments més grans del Perú i de Sud-amèrica, congregant més de 40.000 balladors i milions d'espectadors. Les danses de la Candelária son extraordinàriament diverses: la diablada (la dansa més icònica, amb vestits de dimonis i àngels de colors enlluernadors i elaborats), la morenada, la saya afroboliviana i el tinku son algunes de les més de 150 danses reconegudes. La comunitat puneña i aimara a Espanya forma part de la gran comunitat peruana. En Espanya, els puneños porten amb ells l'orgull de la Candelária (molts organitzen petites celebracions al febrer amb les seves comunitats), la música de huayno i saya, i la nostàlgia del Titicaca i la immensitat de l'altiplà.